Nous models de formació

La tecnologia ha anat evolucionant al llarg del temps i, amb ella, els usos que se li han donat dins de l’àmbit educatiu. Fins fa poc ha estat una evolució discreta, incremental, que no feia variar substancialment els models de docència i aprenentatge a què estàvem habituats (Jimoyiannis & Koukis, 2023). En molts casos, podíem veure com la tecnologia gairebé no disposava d’espais en moltes pràctiques educatives (Vlachopoulos, 2022). Ara, la tecnologia digital és disruptiva. No genera evolucions incrementals, sinó que trenca amb l'establert i desafia qui la utilitza i els sistemes a replantejar-se les seves pròpies pràctiques educatives. D’altra banda, els models de formació es trobaven clarament inscrits en situacions determinades, que podien definir-se clarament i que suposaven compartiments gairebé estancs, amb els seus propis principis i formes d’aplicació. Era fàcil distingir entre formació presencial i a distància, estiguessin intervingudes o no per la tecnologia, amb incipients intents, sovint d'impacte limitat, com la formació mixta o semipresencial Respecte als nivells educatius, quedava clar que la formació en edat escolar se situava gairebé exclusivament en la modalitat completament presencial, i només en els nivells post-obligatoris començàvem a veure l’ús d’altres modalitats .
El període de crisi sanitària viscut durant la pandèmia del COVID-19 va posar en perill els plantejaments anteriors, i va donar a la tecnologia un protagonisme que potser mai no havia tingut abans al sector educatiu, generant situacions forçades i mai abans viscudes (Ahmed & Opoku, 2021). El tancament obligat de totes les institucions educatives va posar els sistemes educatius en escac: interrompre completament el procés educatiu de milions de persones, o abraçar les possibilitats que ens brindava l’ús de la tecnologia. En la majoria de casos, tot i que de mala gana, no hi va haver dubte: l’educació no podia parar-se (Okoye et al., 2021). Aquesta reacció va fer que la que era una variable immutable a l’equació educativa, la presencialitat, l’única que semblava que mai no podia modificar-se, desaparegués de sobte d’aquesta equació.
No hi havia dubte que en els nivells educatius en les edats més primerenques, la presencialitat aporta un valor afegit a considerar (Rodgers & Raider-Roth, 2006), de cop i volta, no podíem comptar amb ell. I això va suposar el descobriment, per a moltíssims professionals, d’un ventall de diferents opcions on la tecnologia permetia dissenyar nous escenaris d’ensenyament i aprenentatge, nous models de formació.
Es va començar a mirar amb altres ulls el potencial de l’educació en línia. Malgrat no podem parlar d’un únic model d’educació en línia, i que allò que es va aplicar durant la pandèmia va ser una “docència remota d’emergència” (Hodges et al., 2020), sí que es va començar a considerar com un model de formació amb unes característiques pròpies i alguns beneficis evidents. Gràcies als models d’educació en línia, l’educació no es va interrompre (Vlachopoulos, 2020). Es pot discutir que els aprenentatges no fossin els mateixos que els que s’haguessin adquirit amb la metodologia presencial habitual (Butler-Henderson et al., 2021), però és que tampoc no hi va haver temps de formar milions de docents perquè poguessin aplicar la modalitat en línia amb el coneixement necessari.
La tecnologia va ajudar que no es produís una apagada pedagògica durant la
pandèmia, però es van cometre molts errors pedagògics (reproduir els horaris
presencials a través de videoconferències, omplir les aules virtuals de excessius
recursos, obsessió en el control avaluador, etc.), que hauríem d’evitar en el futur de la societat de la Intel·ligència Artificial (IA). El professorat ha descobert en bona mesura com flexibilitzar el temps i l'espai, i que això ajuda a crear nous i interessants escenaris per a l'aprenentatge. I tot i que la prioritat sempre va ser tornar a les aules, l’experiència segurament ha fet que molts miressin cap a aquest retorn des d’una perspectiva una mica diferent.
Després de la pandèmia, la normalitat més buscada era la tornada a les aules. Però
els que van tornar ja no eren els mateixos que van interrompre la docència molts
mesos abans. No ho eren els estudiants, dos anys més grans, i tampoc ho eren els
docents, que van assumir la idea de “presencialitat adaptada” a les noves condicions post-pandèmia. L’experiència, millor o pitjor, ha obert portes a la incorporació de nous models formatius a les aules. Encara que en edats primerenques continuï havent-hi molts dubtes sobre com hem d’integrar les tecnologies; sí que és veritat que s’ha començat a acceptar que altres models són possibles, i que començar a plantejar-se graus de flexibilitat en l’organització de la formació pot ser una opció plausible.
El primer pas ha estat identificar les necessitats que cal superar perquè aquests
nous models puguin funcionar adequadament: Combinar un ensenyament presencial eficaç i facilitar un aprenentatge a distància flexible de tots els alumnes d’una manera que funcioni com un enfocament pedagògic coherent requereix d'un alt nivell de competència i innovació per part de professors i directors escolars; i que l’aprenentatge combinat efectiu, també en institucions individuals, requereix una flexibilitat o un canvi significatiu a tot el sistema educatiu i els seus mecanismes de suport (legislació i marcs, recursos, desenvolupament professional, garantia de qualitat).